Sona el despertador, son les dos quarts de set, un matí em llebo amb ganes de canviar l'hora de l'alarma, i dormir una hora més. Com sempre no l'he canviat, i ja estic a la cuina, preparant el complicat esmorzar de cada dia; un vol de kelloggs amb llet freda, que la calenta em dona grima.

A tv3 tenen conectat el 3/24, no t'has equivocat de dia, és un dia feiner com qualsevol més. Les noticies segueixen el bucle de la mitja hora, més val que no m'estigui més d'aquest temps veient la tv, si no vull arribar tard al tren.

Després d'escoltar les estúpides picabaralles dels que dirigeixen el nostre país, els nous fitxatges del barça, i que al nord de catalunya hi hauran nubols, mentres que a barcelona hi haurà sol, i al centre, no ho saben, i s'ho inventen. És hora de recordar la roba de fa dos dies, i triar la que toca avui... ni 5 segons, no hi ha gaire entre que triar, i tampoc cal anar fer un numeret a la feina, que per això estan els guiris (no hi ha res com ser guiri, pots anar com vols, ja que ja ets diferent, i casa teva esta prou lluny).

Ara toca anar a la dutxa. Des de fa uns anys, m'és molt díficil sortir de casa sense haver-me dutxat abans, m'ajuda a sentir-me com nou per començar el dia i acabar de despertar-me.

Un cop dutxat - del que no donaré detalls - és hora de plegar trastos, mirar que hi és tot a la bossa, recorda que els del temps van dir que no plouria....

Al carrer som els de sempre, els que venen de viladordis en bus, els que es preparen per entrar al institut, els que venen junts però es separaran un cop entrat al passeig, i els que vigilen les cadires del passeig. Si miro enllà ja puc distingir els que es dirigeixen cap a la estació, un estudiant de la uab, allà un altre, i per allà el noi de smoking que va cap a st vicenç, aquest si que em sembla raro, smoking de disseny italià, que no agafa el cotxe, i agafa el tren per anar fins st vicenç, on deu treballar? sembla com si fos de la secció d'homes del Zara però no hi ha zara a st vicenç.

De la estació també pugen els de sempre, un noi que fa la pujada esbarat, deu acabar reventat a aquest ritme cada matí, quan ja el veig venir, li faig pista, sembla que te molta pressa. Més aball em trobo un marroquí que no te aquesta pressa, però que sembla un rellotge suís, no falla mai!

Un cop al tren, tornem a ser els de sempre, el noi alt que sembla kumba, les noies pijes de la uab que es senten separades encara que es coneixen i la música de la renfe. Ei! que de tant en tant no posen clàssica, posen algo com de rock/pop, de la que desconec l'artista, però com es prou original com per no classificarla de comercial, és una pena que jo ja porti una bona estona amb el ipod, i no em vingui de gust escoltar altre tipus de música.

A mesura que anem parant a les estacions entren els de sempre, el profe de poble, el jove piratilla de cds, i és que col·lecciona uns plastics que venen en les bobines de cds/dvds.

A Sabadell toca fer transbord, ja fa mesos que va acabar la vaga d'escombriares, i ja no fa la pudor d'aquells dies. El temps ni em falta, ni em sobra, a bon ritme arribo a la estació dels catalans.

No falla ningú, la noia de la cicatriu a prop del pit, diuen que cada cicatriu sempre amaga una trista, i que cert que deu ser. Espero que no s'hagi donat compte en que m'he fixat en ella. La resta també hi son, les dones empresarials, que parlen de vanalitats per no amargar-se el matí amb el que realment els porta de cap, els estudiants de la uab, d'entre ells, destaca el de la bici, i és que quan ell entra al tren, ningú més pot entrar a la vegada. I com no, els petits beckam; estudiants d'una escola ultracool d'aquelles que fan anar amb uniforme. Sempre havia pensat que ho feien perquè no es crein diferencies entre els alumnes, i la gent no cregui en les categories, pero un cop els veus, trobes que son diferents entre si, i que ven segur que ells també ho veuen, així que l'objectiu no s'aconsegueix. Nota mental: si algun dia arribes a tenir fills, nega't a que'ls portin a una escola d'aquestes, encara que t'ho puguis permetre.

Per fi arribo a la feina, el lector de targetes és el que neteja la meva ànima, allà es queden tots els problemes i les meves preocupacions, que solament recuperaré quan surti. Pasada la entrada saludo a la noia de recepció com un matí qualsevol, i més tard als companys que trobo trevallant. Ara toca esperar a que hi siguem tots per fer el café del matí.

Després de tot això, el contracte de confidencialitat no em deixa explicar més detalls, però ben segur que amb la parrafada que he escrit, de les que jo normalment no llegiria mai, us haureu fet una idea de lo curiosa (per no dir una altre cosa) que és la meva vida.