Com si d'un robot es tractés el meu cos em portava d'un carrer a un altre, duent-me a casa sense que la meva ànima es percatés de la gent que m'envoltava.

Em sentia tancat entre aquells blocs de pisos, tots aquells blocs de formigó eren la meva presó. Dins hi havien rostres desconeguts i coneguts, però com si d'un fantasma es tractés ni els uns ni els altres podien notar la meva presencia.

A cada pasa que feia, me n'anava més de la realitat, els meus pasos creaven un camí pel que no podria tornar. Les coses ja no anaven a ser com havien estat en el passat, i això ho sabia. Havia d'espavilar-me tot solet, era l'únic que quedava allà.

No ho tenia fàcil, els problemes generaven més problemes i les solucions d'aquests problemes podien generar problemes a tercers. Era aquest el final, el meu cap ja no podia més, potser era el moment de dir adeu.