Per fi torno a ser a manresa, amb la feina feta. Estas de sort i un amic t'apropa a l'hospital a veure-la, així, el pare podrà sopar i caminar una estona.

Ella és al llit, com cada dia li han canviat algun aparell per un de més gros. Me germana em comenta que li costa parlar, que si et vol dir res que t'ho escrigui en un paper. Un cop comentat això, marxa, i jo hem quedo amb ella.

Fa bona cara, tot i el problema amb el coll, el cansament i els aparells que l'envolten.

És hora de sopar i la infermera li porta el que havia demanat amb anterioritat. Tot en pure, o líquid per a que sigui facil d'empassar. Preparo tot per a donar-li el sopar, però l'esforça sembla inútil, al canviar-li el respirador, s'ofega, i li és impossible menjar.

Amb aquestes el pare torna d'haver donat una volta, i crida a la infermera, a veure si es pot fer res. Elles li comenten d'extreure-li les mocositats que l'obstrueixen. Acceptem, i ho proben de fer, també amb resultats insignificants.

Sembla que avui no soparà, així que li dic al pare, que baixi ell a sopar, que ja m'estic jo, i que si passar res, el truco. Després d'insistir una mica, accepta, i baixa.

Em sento al llit, a prop d'ella, sembla que es relaxa, i al cap d'una estona m'escriu que sembla que no li molesten ja els mocs. Creu que podrà sopar. Allà estic jo per tornar a montar la paradeta, aquest cop si, amb millors resultats, menja una mica de tot.

Quan torna el pare, li comento que ha sopat una mica, i ens alegrem plegats.

Ja es tard, i demà toca tornar a la feina, així que decideixo acomiadar-me i tornar cap a casa. Se que el camí és llarg, i que a sobre plou. Però bé, em poso els auriculars, trio el meu àlbum preferit pels dies de pluja. Abans d'arribar a casa, per relaxar-te una mica, decideixes treure la càmara i fer un parell de fotos del moment.

A l'arribar a casa, necessites parlar amb algú comentar-li el que ha passat avui, no saps per quin motiu necessites comentar-ho, tot plegat ha anat bé. Truques a la primera amiga que et ve al cap, a la pobre no li havia comentat res de la situació que estava vivint, així que li ve força de cop, però m'escolta, xarrem, i tot acaba amb un "ja et trucare, anima't".

El dia havia acabat bé.

Que llarg que ha quedat! Sincerament, no se si escriure això m'ajuda o no, però avui m'he trobat amb la necessitat d'escriure-ho, potser per aquest dubte que sempre em neguiteja de si ella va sopar per animar-me a mi, o per si realment es trobava bé per sopar...