Tot semblava que anava força bé, l'últim cop vaig trencar la timidesa, i vam xarrar durant tot el viatge. La idea de que era una noia interessant no se'm treia del cap amb facilitat. Potser per aconseguir saber més d'ella, vaig mirar de quedar a barcelona després de la feina per poder tornar al mateix bus dels dies anteriors.

A barcelona havia quedat amb una amiga, que havia anat a la facultat amb mi, i amb la que miro de no perdre el contacte. Amb ella vaig tenir una conversa semblant a les que haviem tingut anteriorment, actualitzant el que sabiem l'un de l'altre. Així li vaig explicar que anava a madrid, com m'havia anat la meva experiencia a barcelona. També li vaig demanar com li anava a ella la feina, els amors...de tot una mica. Finalment, li vaig explicar el que m'havia passat amb aquesta noia. Ella em va entendre, però em va recomanar que anés amb una mica de compte, que si anava una mica "a saco", semblaria una mica desesperat.

Havia arribat la meva hora, tocava anar a maria cristina, i esperar el meu bus, el mateix on me l'havia trobat altres vegades. Havia pensat en aquest moment uns quants cops... que faria si em trobava al meu amic, que faria si la trobava, que li diria en un principi, i com intentaria quedar amb ella. Però les darreres paraules amb la meva amiga, m'havien ficat la por al cos, sentir que algú pensava com jo, que era anar massa ràpid, feia que replanifiqués tot el que anés a fer.. miraria d'insinuar-li però sense arribar a dir dia ni res, potser aconseguir el telf, o simplement donar el meu.

Els cotxes anaven amunt i avall de la diagonal, de tant en tant es paraven i la gent creuava. Aquesta rutina, es repetia i es repetia, semblava que mai anés a arribar aquell bus tan desitjat. Cada quant, repasava mentalment el que faria o deixaria de fer, ja ho tenia tot clar.

Finalment, el bus va arribar a la parada de maria cristina, vaig pujar, vaig timbrar la meva t10, i vaig mirar a veure si la veia, primer davant, camino una mica i més endarrera, i finalment darrera. Ella no hi era, i el meu amic, tampoc. En aquell moment, ho vaig veure clar: la vaig conèixer per accident, la vaig tornar a trobar un parell de cops quan no ho esperava. No podia planificar un retrovament, ni tampoc parts de la conversa que tindria, no podia crear el meu destí artificial. Quan la torni a veure, tornarà a ser una sorpresa, i la conversa ens durà al que ens hagi de dur.