Gotes d'aigua freda
Els carrers s'han transformat en corredors. Corredors d'una presó en el que regna el silenci, solament trencat pel soroll dels motors i de les rodes dels cotxes quan travessen algun bassal. Bassals que reflexen les llums d'una ciutat freda, on la gent no som res davant de gratacels fets de ferro i formigó. On és la vida davant de tot això?
Son d'aquells dies que t'agrada escoltar alguna banda sonora de ciencia ficció, perquè tot et fa recordar a les pel·lícules d'aquest genere, situades en un futur proper i caòtic, on cada un tira per lo seu sense importar-li el que li passi a la resta, on les diferencies socials entre uns i altres cada cop es fan més grans. Un futur que si no canvien les coses deixarà la ficció per tornar-se realitat.
13 Comentaris | 0 Retroenllaços
Perdut entre parets de formigó
Mes darrera mes
Paraules darrera de paraules
Destí artificial
Havia arribat el moment
<< >>
Mentre algú faci aquesta mena de reflexió, no serà com a la ciència ficció!
Ptonets...
Publicat per donot — 16 Nov 2005, 17:27
Per que posem cara trista als busos?
Potser es per l´hora...
Publicat per denke — 18 Nov 2005, 11:40
Després de la pluja , sempre torna a sortir el sol i de cop i volta s´imposa una altra banda sonora.Llavors és quan te´n adones que els gratacels no són sols un bloc de formigó . Hi ha vides dins.
Una cosa sí que és certa :les cares al autobús són invariables .
Petons
Publicat per Sònia — 18 Nov 2005, 14:32
Jo més que ciència ficció, les meves tardes fosques tenen regust a blues, com les bandes sonores de les pel.lícules d´Isabel Coixet, un món de desconeguts en què només els fa falta una cosa per trencar la barrera: aturar-se a contemplar el seu voltant sense presses i trobar mirades de desconeguts que busquin respostes i comprensió, com nosaltres mateixos. A vegades no sé si realment anem per aquest camí d´esdevenir en un futur com Blade Runner o bé és un miratge i les coses no canvien tant en el fons, si no que pensem que ho fan perquè les pel.lícules de ciència ficció ens afecten d´una manera o altra. El que està clar és que l´increment en el nombre d´estructures de formigó impersonals està creixent, i mira que són lletges!
Publicat per Nica — 18 Nov 2005, 17:22
A mi la pluja m´agrada per sortir a passejar sense presses i per pensar en les meves coses. Seré una sentimental?
Publicat per Cristina — 18 Nov 2005, 18:53
Una pregunta. Abans em sortia la meva foto quan escrivia alguna cosa. Ara em surt la màscara. Per què ja no surt la foto??
Publicat per Cristina — 18 Nov 2005, 18:57
A veure, per ordre, luthien, si que es veritat que la realitat de tant en tant supera la ficció, però en aquest cas no em referia a la ficció en el senti d'efectes especials o coses enlluernants sino al futur que es pot veure en pel·lícules com Blade Runner o Ghost in the shell.
Denke i Sònia, em sembla que si, que no cal la pluja per a que les cares de la gent siguin de mal rotllo, sobre el tema de quan s'acaba la pluja, bé, en el post no m'he acabat d'explicar bé potser, però és de tarda/nit, quan ja es bastant fosc, així que el sol poc el veus.
Publicat per ignasi — 18 Nov 2005, 20:35
Cristina, a mi la pluja també m'agrada, tot i que em deprimeix a vegades, em fa pensar i em relaxa. Sobre la foto dels teus comentaris, doncs no recordo que en tinguessis, va pel rotllo del gravatar, i necessites posar l'email en el camp d'adreça dels comentaris per a que funcioni.
Publicat per Ignasi — 18 Nov 2005, 20:37
Osti si, no recordava el camell :D, si és que tinc una memoria de peix
Publicat per ignasi — 18 Nov 2005, 21:23
A mi m´encanta la màscara , per a mi representa l´anonimat.
Publicat per Sònia — 19 Nov 2005, 14:29
