Que t'agradaria que fessim junts?

Seure davant de la finestra i veure com plou. Perdre un tren i quedar-nos a una estació esperant el següent. Compartir el silenci quan ja no se sap de que parlar. Trepitjar les fulles seques de la tardor. Escoltar la respiració de l'altre...

Simplement, el que vull és que estiguis amb mi en tots aquells moments en els que els meus ulls s'humitegen quan trobo que en cap dels costats hi ha algú. Vull que siguis tu qui ompli els meus silencis i qui posi fi al trajecte de les meves paraules. Vull que siguis tu qui ompli el meu cor de sang com mai s'ha omplert. Vull que siguis tu qui m'adormi en el somni del que mai voldré despertar.

Tot això és el que voldria que fessim junts i tot això és el que jo et podré oferir.


històries anteriors
Tic Toc Tic Toc
Gotes d'aigua freda
Perdut entre parets de formigó
Mes darrera mes
Paraules darrera de paraules
<<  >>

Cada cop que et llegeixo veig que ens assemblem més . No sé com dir-te el que sento sense ferir-te , sense que sembli que el que sents no és bonic. No,no és això . La gent com tu fa que el món tiri endavant , la gent com tu fa menys dura la caiguda , la gent com tu fa que tot sigui més dolç. Però al final...les paraules boniques , els bons sentiments , l´amor pur acaba engolit per uns monstre que alguns li diuen societat , altres rutina , altres desamor...

Publicat per Sònia — 27 Nov 2005, 08:33

Si, ja no recordo el número de cops que he rebut per aquests tres.

Publicat per ignasi — 27 Nov 2005, 09:26

I el que et queda , xiquet...

Publicat per Sònia — 27 Nov 2005, 10:41

Quants sentiments en unes poques línies. Gràcies per expressar el que portes dintre. Ets una persona sincera. Mereixes tota la felicitat que la vida et pugui donar:)

Publicat per Cristina — 28 Nov 2005, 01:29

Masses línies per descobrir que no es pot expressar en paraules.

Publicat per Ignasi — 28 Nov 2005, 09:42

A vegades ens entestem en fer-nos les coses més complicades del que realment són, quan la veritat és que no és necessita molt més que això que has dit, i no hi ha molta gent que sàpiga apreciar-ho...

Publicat per Nica — 28 Nov 2005, 13:57

És veritat, no deu haver gaire gent que sapiga apreciar-ho, el món esta ple d'invidents dels sentiments dels altres.

Publicat per Ignasi — 28 Nov 2005, 15:49

jo tinc tendència a queixarme molt, i la meva parella m´ho retreu sovint.
a la mes minima crido un -AAAUCH!!!-
i he arribat a la conclusio de que vaig deixant rastres d´existència.
Sona absurd, xo m´hi has fet pensar.

Publicat per denke — 28 Nov 2005, 23:03


Afegeix un comentari







 authimage