Ganivetada darrera ganivetada, i darrera aquesta una altre, com si encara quedes res dins meu que fos teu vas anar a fent fins que vas desapareixer. Tot allò que podia haver sentit esta escampat pel terra de la meva havitació, en petits trosets que es van esvaint darrera les llagrimes dels meus ulls.

Tots junts un dia van ser un, un sentiment, una persona, una relació... en trocets solament son vivencies: el dia que ens vem coneixer, aquell estiu que vem passar junts, aquelles paraules que durant tant temps ens vem dedicar...

Ja és tard per intentar arreglar-ho, no veus que despareixen? mai tornaran a ser un. Ara ja no hi son, com tot el que sentia per tu, tot ha desaparegut i espero que mai més torni a apareixer.

Va ser tot un engany? mai hauria d'haver deixat que et fiquessis dins meu, que em modelessis al teu gust, deixant el que penses dels nens aquí, els problemes amb la teva familia allà i els plans per un futur distant en el cofre que no pensavem obrir fins que arribés el moment.

Tot plegat eren un, més tard trocets, i finalment el nom d'algú que un dia va voler deixar en mi la seva presencia per després esborrar-la per complet.

(Aquest és un relat no relacionat amb cap situació actual. Esta bassat en un estat d'ànim. Ho dic, perquè ja m'he trobat que més d'una es sent protagonista de les meves paraules)