si funciona avisam...que faré el mateix

i palante

Publicat per b — 10 Des 2005, 19:54

Ben dit! Has de pensar amb tu!
Jo tb vaig tenir que pendre aquesta decisió i no es gens fàcil i mira que ja fà temps que la vaig pendre però costa molt deixar d epensar, suspirar i viure per l'altra persona. Però el temps y la distancia ajuda a superar-ho.
Sort i ànims!

Publicat per lanena — 10 Des 2005, 20:50

Estic en la mateixa situació.Però potser ara primer abans de res, em cal mirar de solucionar junts el seu problema, si no potser, faré com tu, potser és el millor...

Publicat per Lluna creixent — 10 Des 2005, 20:52

Mmmm...em passa el mateix. A veure si tinc tanta força com tu per fer el que haig de fer. Et desitjo el millor per aquest nou camí. Petons

Publicat per Cristina — 10 Des 2005, 23:03

Que maco...
Quina força!
Ànims!

Publicat per donot — 12 Des 2005, 20:37

Hola! em dic irene i tinc 13 anyets! sols vull dir que porto 6-7 mesos que estic passant per una molt mala "raxa" i que fins i tot m'he plantejat deixar-ho tot corre, anar-me'n i arribar al cel. Tot això per problemes massa grossos que per una noia de 13 anys no sel's pot carregar tota sola. Ara hauria d'estar "tonteta" per amors i desamors etc, començant en l'adolescència o fins i tot en ella. Tot i així m'he adonat que gràcies a la meva gent, cosa que eren 2 qui ho sabien i no tots els problemes, encara hi sóc viva.
Qui estigui trist, qui estigui en un moment força complicat; penseu en mi! jo estic sortint tota sola. M'han dit els psicòlegs que de gran hauria de ser psiquiatra perquè poca gent surt o està sortint tot/a sol/a. Per tant l'únic consell que per a mi m'ha servit i de molt es:
*fixa't en el que t'estàs perdent, no tanquis els ulls, ja es hora de que els obris i miris cap al futur. Tot allò que fassis serà per a tu, no siguis tontu/a REFLEXIONA i PENSA molt, pensa que ets viu i sols per aquet motiu ja es sufien com per a disfrutar, vida sols hi ha una, tu has de morir orgullós/a del que has fet! No t'amaguis en la foscor, busca la llum*
Ara, estic trobant la llum i sols puc dir que és massa fort, no es pot explicar el que jo sento!! Sóc molt madura, gràcies a aquests mesos de sufriment.||..dels moments dolents són dels que més s'aprèn..||
Fes-me cas, digues ADEU a les coses dolentes i dóna una BENVINGUDA a les coses bones!!

Publicat per ··irene·· — 24 Des 2005, 16:23

Irene, m'has deixat gairebé sense paraules. Solament dir-te que amb aquest post (escrit) vaig deixar totes les menjades de cap de banda. I que pocs dies després la meva via ha donat un gran canvi, del que n'estic molt content. Si et puc ajudar mai en res, ja saps on trobar-me!

Publicat per Ignasi — 24 Des 2005, 16:44

Ignasi, gràcies pel teu comentari, però sento dir-te que he caigut i estic un altre cop en la foscor, no trobo la llum, l'he perduda. El dia 24 et vaig escriure, estava força contenta per veure que de les coses podia sortir, però aquella mateixa nit..em va succeir una cosa "asquerosa". Aquella nit, representava que era la màgica per mi va ser una desgràcia, tota la nit plorant. Al matí següent (ahir) estava molt cansada, tenia febre i angines no volia fer res, vaig continuar plorant, no vaig menjar ni esmorzar, i a la tarda seguia plorant. Els ulls estaven molt vermells em feien mal; les llàgrimes dibuixaven a la meva galta el meu estat.
Aquesta nit passada no he dormit gaire i al matí no podia ni aixecar-me del llit, teni moltíssima febre i unes angines gegants. El meu germà és avui el seu sant i clar ha vingut tota la família, jo he amagat els meus plors al racó de la meva habitació, però quan ha marxat tothom, el plors m'han trobat. Fins ara estic plorant porto una hora i serà més estona la que plori.
Tota l'estona m'estic dient: **si us plau, que algú em dongui alguna pista del que haig de fer, he intentat de tot i no m'he sortit de res, ja no em queda res per fer. Per què em mereixo això? Per què haig de ser jo qui hagi d'estar sofint? Tampoc vull que sufreixi ningú, però veig tothom tant feliç i jo tant trista..**
Ara no se que pensar, sé que hauria de ser feliç, busco el somriure però no em surt.
Si us plau gent, si algú sap la meva resposta sobre què és el que haig de fer. Que m'ajudi, penseu, estic sofrint moltíssim i ara se passa pel cap, deixar de sofrir i anarme'n. Se que no puc continuar el meu camí (la vida) s'hi se'm posa un obstacle. No se com llençar-lo. El que se és que no puc saltar-lo perquè sempre estarà present.
GRÀCIES.

P.S.: perdoneu per les meves faltes d'ortografia, les d'avui i les de l'atre dia.

Publicat per ··irene·· — 26 Des 2005, 22:29

Irene, son uns dies durs, no cal que t'ho digui. Aquí gairebé no cel·lebrem res, i és impossible, que no tinguem algun baixon recordant el que hem perdut.
És normalissim que que anyoris el que falten, que ploris. Entenc perfectament que no vulguis plorar davant de la familia, perquè a mi també em passa. Plora tot el que faci falta. Però el que no pots fer es preguntar-te perquè et passa a tu això, o que et queda esperar d'aquesta vida... no pensis en el futur, no pensis en el perquè de tot el que ha passat, centrat en el dia a dia, anyora però no et facis mal demanant el perquè de les coses.
Irene, anims! saps que aquí pots escriure tot allò que sentis, que necessitis treure de dins i explicar-ho a algu, aquí t'escoltarem.

Publicat per Ignasi — 26 Des 2005, 22:41

Ignasi, no ploro pas per la gent que anyoro. Ploro pels meus problemes. Són molts, no puc aguantar més així.

P.S.: em pots donar el teu msn (si tens) més que res perquè serà més fàcil. Si no pots, aquí seguiré escrivint quan pugui

Publicat per ··irene·· — 26 Des 2005, 22:45

Aquí no et deixaré l'adreça de messenger, però si en el cap d'email dels comentaris, m'escrius la teva de messenger, t'afegeixo i xarrem.

Publicat per Ignasi — 26 Des 2005, 22:48