Tantes llunes i cap tornarà a ser aquella, mai tornarà la lluna que em va prendre la nit, mai tornarà la nit que els meus ulls va enfosquir, mai tornarà a ser de nit com abans d'aquell dia.

Estic al límit, a punt de caure, segueixo recte i amb els braços ben oberts, busco l'equilibri en aquesta corda fluixa, Moc suaument els braços per no caure, però veig que no duraré gaire en aquesta situació.

És inútil continuar amagant-ho, en aquests darrers dies el record de qui ja no hi és s'està fent més i més fort. Sents històries de gent que pateix, de gent que espera un miracle entre parets blanques i llits alçats, de gent que viu el malson del que no et pots aixecar, de gent que únicament els hi queda estimar, estimar com mai arribaràs a fer.

És massa difícil que els meus ulls no deixin de mirar les 305 llunes que han vingut des de llavors, esperant que alguna d'elles torni a ser la meva lluna.