Ella xiuxiuejava paraules dolces i suaus ben a prop meu, mentre la seva mirada tendre i sincera posava melodia a tot allò que s'encenia pel meu cos. En harmonia tots dos recordavem les cançons de bressol, preludi d'un mon de somnis del que mai voldríem sortir.

De les paraules i les mirades, vam passar a preparar-nos mutuament pel viatge, a treure'ns tot allò que no necessitaríem en el nostre mon. Així, amb cura de no deixar de veure el camí, vam anar descobrint lentament el cos de l'altre. Tots dos saviem que allà on anavem, el temps no es conta en segons, minuts o hores, allà on anem, el temps es conta en experiencies, en moments o en infinits.

Un cop estavem preparats, els nostres cossos van començar-se a balancejar, primer suaument però a mesura que ens endinsavem en el nostre mon, el nostre mon de somnis, ho feien més ràpid, més i més ràpid. Cada cop erem més a prop d'oblidar la realitat, de deixar la roba del dia a dia, per vestir-nos amb el desitjos i les satisfaccions que l'un per l'altre haviem dissenyat.