Mentre jo em debatia quin seria el meu ordre per preferència dels cinc sentits, allà romania ell, impassible, sense mostrar cansament. A saber quant temps duia allà de peus, cec, sense poder veure el que li envoltava, clar que veure la nostra amabilitat vers ell no se si m'agradaria.

Pensant en saber si voldria seure, en fins a quin punt no veia o fins a quin punt necessitava ajuda. I si m'aixeco a demanar-li si vol? que pensarà?. No actuar, omplir-te de dubtes per por, por a que? a la reacció d'ell? o a la reacció de la resta de passatgers?

És aquest el producte de la societat actual? o potser és això el que vull pensar. Desconfiar, desconfiar és l'acció per defecte. Per què confies en els que coneixes? creus potser que ells no et poden trair?