Dissabte 17, son les nou i poc, el tren surt bé de temps, hi ha més gent de la que m'esperava trobar. Faig un càlcul aproximat del que hi ha a la motxilla, tot plegat deu pesar més de 7 kg, 7kg que solament poden estar en posició vertical si vull que sobrevisques la pantalla que ara estic utilitzant.

Reviso els càlculs d'horari, baixar a Arc de Triomf, canviar de via, i agafar el que vagi cap a Mataró. Camera Obscura m'acompanya bona part del trajecte. Recordo el que es agafar un tren el cap de setmana, agafar un que para a totes les parades. S'ha acabat Camera obscura, però encara sento música, sembla que al vagó de darrera hi ha un grup de gitanos fent una romeria, palmes i més palmes, creuades pels crits d'una noia...

# ignasi --blogging enable
Mode blogger activat

Sabia que no sortiria d'aquest viatge sense fer un post, decideixo escoltar un disc de Phoenix, irremeiablement entre cançó i cançó continuo escoltant flamenc, pel meu cap passa la idea de treure la càmera, canviar de vagó i fer-los un minibook, però la por a tot plegat deixa aquest gran moment fotogràfic.

Arribo a Arc de Triomf, tibo dels 7kg, pujo les escales i les baixo com el son gokuh quan entrenava amb gravetat +10, en 3 minuts arriba el tren amb direcció Blanes, confirmo que passa per Mataró i pujo. M'agrada agafar línies que no he agafat mai, parades noves, cares noves, tot plegat es nou, fins i tot els que toquen, aquí un parell de sudamericans toquen Ojos verdes, prefereixo la versió de Nat King Cole, però no ho fan malament.

Per fi sortim dels túnels, estacions abandonades, paradís fotogràfic... com podria arribar aquí? als 10 minuts veig la mar, onada darrera onada es deixen anar al arribar a terra. Relaxant... el que donaria per veure cada dia això abans i després de treballar. A uns 30 metres els surfistes esperen eternament la gran onada, però abans de que això arribí estic a Mataró. El que vindrà després qui sap si algun dia ho publicaré.

# ignasi --blogging disable
Mode blogger desactivat