Tot just acabàvem de demanar la segona, aquest cop vam triar una de més lleugera, la chouffle amb la que vam començar li va agradar - com no, de gust lleugerament dolç no hi ha qui es pugui resistir - però aquest cop vam optar per una rossa amb menys graduació.

Esperant que la cambrera d'accent afrancesat ens portés tant daurat plaer, va tornar a sortir el tema de com ens havíem conegut, de lo curiós que havia estat tot plegat. Cap dels dos volia reconèixer que havia estat el primer en fixar-se en l'altre, així doncs, vam optar pel mètode sherlock, on estaves tu aquest matí...

Vaig situar-me quan vaig arribar a Sabadell aquell matí. En els records, les escenes en blanc i negre s'alternaven amb escenes lleugerament acolorides. De cop, em vaig adonar, que un cop més tot plegat formava part d'una ficció generada per mi mateix a partir de la imatge de la noia amb la que m'havia creuat.

Ella no estava amb mi al Belchica, de fet, jo tampoc hi era, tot just la megafonia del tren anunciava la pròxima parada: polígon de can san joan, correspondència... Aquella història no va arribar mai a continuar, tot es va quedar en el record d'una noia de gafapasta vermelles i botes a joc, a la que no vaig tornar a veure més.