Gairebé dos anys, i que? en tot aquest temps que? res. Segueixo sense poder parlar d'ella i que no em quedi sense aire, miro d'esquivar el tema com sigui, se suposa que havia de superar-ho? d'acceptar-ho? no ho se, sigui com sigui no ho he fet.

Aquells moments re-cobren vida al meu cap. Quina expressió més estúpida! re-cobrar vida, com si això fos possible. Ella estirada, miro a terra, alço la vista, sembla immòbil, miro a terra de nou, alço la vista un altre cop i continua al mateix lloc. Torno a mirar a terra i desitjo que ens espanti i es mogui, no és així, no es mourà. En aquell moment deixo de respirar, he oblidat com es feia? que he de fer?

Aquell fet va acabar de pausar la meva vida. Ara estic en una bombolla, rodejat de coses, de situacions, de gent que te la fa recordar. Moment darrera moment, veig com hagués reaccionat ella en la meva mateixa situació. De tant en tant, algú troba ridícula la meva bombolla, i m'ho diu. Per mi és important, la bombolla m'aïlla del que visc i del que m'envolta.

La situació es torna a repetir, amb diferents protagonistes, i tant diferents! com la nit i el dia, una vivia pels altres, i l'altre, l'altre viu la vida pels altres. Cruel? just? per que?