Recordo encara com les meves ombres lliscaven suaument sobre el seu cos, projeccions dels meus desitjos traçaven el que part de mi voldria haver fet. Contrasts de llums i ombres xiuxiuejaven tot allò que sentia per ella, fruit del neguit, amb forma de paraula, però sense la possibilitat de comunicar van morir allà on moren els amors indecisos. Al final, aquella nit de tardor, va tornar a cobrir l'esborrany del que podria ser una nit perfecte.

T'eixugues el cabell, t'eixugues la resta, et mires al mirall, i t'acabes de pentinar. Bé, tecnicament, lo meu no seria pentinar-se, perquè no utilitzo ni pinta, ni tampoc raspall. Amb la tovallola i quatre ditades deixo tot on m'agrada. El tema és que l'altre dia acabant de colocar els cabells en el seu lloc em vaig trobar un cabell blanc. Tranquils, aquest no serà el típic i estúpid post sobre la primera cana, ja que em sembla que és la segona que em trobo, o si més no, que recordi. Bueno, potser estúpid ho serà...  (Segueix)

Em sento com la tinent ripley quan es troba als seus companys, en un estat en el que ja no es pot discernir si els hi queda restes d'humanitat dins, i la única cosa que fan és repetir i repetir: KILL ME.. KILL ME...

Així és la meva vida a casa, una mena de nau Nostradamus, en la que quedem pocs humans.

M'agrada quan plou o ha plogut, m'agrada... m'agrada perquè la Renfe s'endarrereix... m'agrada perquè així, els que arribem sempre 3 minuts després de que passi el tren per culpa d'un transbordament impossible, arribem 2 minuts de que ho passi. Així, els dies que plou, un arriba mitja hora abans a casa.

Si si, no us heu equivocat de blog, vull ser polític!! ja poden tenir menys regidors que l'any passat, ja poden haver perdut l'alcaldia a la meitat de municipis, que ells veuran sempre el got mig ple. Quina enveja! un sol ser força negatiu, i veure com aquesta gent surt, tothom aplaudeix, ho celebra, i ells diuen lo bé que ho han fet, son genials! vull ser un d'ells!! vull ser fals!!!

Quants clons devem tenir cada un? Bé, sincerament, mai he trobat algú que s'assembles a mi, però si que n'he trobat gent que s'ha assembla molt a amics que tinc o gent que conec, pel que suposo que en algun lloc hi haurà una serie de "mis".  (Segueix)

Gairebé dos anys, i que? en tot aquest temps que? res. Segueixo sense poder parlar d'ella i que no em quedi sense aire, miro d'esquivar el tema com sigui, se suposa que havia de superar-ho? d'acceptar-ho? no ho se, sigui com sigui no ho he fet.  (Segueix)

Tot just acabàvem de demanar la segona, aquest cop vam triar una de més lleugera, la chouffle amb la que vam començar li va agradar - com no, de gust lleugerament dolç no hi ha qui es pugui resistir - però aquest cop vam optar per una rossa amb menys graduació.  (Segueix)

Tot i que la parella no deixaven lloc a gaire tranquil·litat, el silenci va continuar entre nosaltres, mentre un munt de possibles diàlegs se'm passaven pel cap, mentre ella i jo jugàvem una imaginària partida de tennis mirant de reüll el que feia l'altre, així, van passar els pocs minuts fins arribar a universitat, on ella, tot posant-se un xic vermella va reconèixer que m'havia vist més cops al tren. (Segueix)

Veig la vida en blanc i negre, de tant en tant alguns matisos de colors s'entreveuen o te'ls imagines entre tants contrastos de llums i ombres.  (Segueix)