O això és el que pensava jo quan em vaig llevar dimarts, i a l'encendre la televisió, veig tots aquells soldats i tancs, per mig de madrid. Després de deu segons i escoltar el comentarista, vaig descobrir que ho feien per demostrar el "potencial" de les tropes espanyoles. Benvingut al dia de la hispanitat! Diuen, que és per honrar la memoria dels que han caigut en combat, fins i tot, van honrar els periodistes que han perdut la vida en guerres. Però algú es pot sentir honrat al veure desfilar tots aquests tancs?

Haurieu d'haver vist quina mandra tenia quan m'he llevat a les 5 per agafar el tren :(. Després d'un cap de setmana on he vist: hellboy, el espantatiburones i Good Bye Lenin, on també vem anar a Discotheque i vaig fer diverses voltes per barcelona, i com no per els problemes de sempre, no he dormit gaire, era imposible que no m'aixeques avui amb moltes ganes de quedar-me al llit. Ara us explico...

Trànquils que no em volta aquesta idea pel cap, però alguns fets recents en el meu entorn m'han fet pensar que hi ha gent que ho fa. Gent que es casa per nacionalitzar la seva parella, o gent que es casa per aconseguir la nacionalització, o un permis d'estancia millor.
Que n'opineu? vosaltres us casarieu per aquest motiu? quina importancia te per vosaltres el matrimoni actual (o al unio civil)? us casarieu per diners? En tots aquests motius, dono per suposat que estimeu a la parella amb la que ho farieu, més que res és si algun dels motius anteriors faria avançar la unió.
Si voleu que us digui la veritat, son coses que mai me les he plantejat seriosament, i quan he vist que ho feien, sempre he pensat que això, jo mai ho faria, molt posiblement per l'educació que he rebut per part de la meva familia.

Aquesta és la pregunta que es feia Don, a Cosas que nunca te dije (de Isabel Coixet). Que creieu vosaltres? influeix el teu estat d'ànim a l'hora d'animar a l'altre gent? Pot algu que ha perdut el sentit de la vida, fer trovar-lo a un altre?
Jo m'he trovat algun cop en aquest cas, i si més no he intentat animar a tot aquell amic/amiga que ho necesites. Si el resultat va ser bó o dolent, solament ho sap qui vaig animar, a mi em va donar la sensació que si. Us ha passat mai?

Avui unes companyes del tren, m'explicaven una cosa que va passar recentment a la seva facultat. Un professor d'una assignatura de matemàtiques es dedicava el dia abans dels examens a fer una classe de repàs on els exercicis eren molt semblants als que hi hauria a l'examen. A aquesta sessió de repàs, s'hi podia presentar qualsevol, no era privada per res, i tots els de la facultat sabien que passava.
La cosa esta que el darrer quatrimestre, va fer la sessió de repàs, i l'endemà a l'examen, un grup d'alumnes, que no crec que tinguin gaires dits de front, van copiar els resultats del dia anterior, sense mirar que els enunciats de l'examen tenien els números diferents (cosa de suposar). Resultat de tot: una serie d'examens estaven malament, pero casualment tenien tots els mateixos resultats numèrics, per tant, el professor l'han fet fora de la facultat.
I jo em pregunto, vale que podria ser no considerat gaire legal fer exercicis semblants als de l'examen, pero no creieu que potser els que no haurien d'estar a la universitat son els idiotes que porten els resultats del dia anterior apuntats? Perquè veieu com entren alguns a la universitat ara.

Canço de Bob Sinclar, que tinc força cansadeta, però que relata molt bé, els que molts sentim quan estem en mig d'una discoteca. Clar que a falta d'aquestes visites, amb alguns cds m'he de conformar...

Aquest era el titol d'una serie que feien ja fa uns quants anys, pero el titol reflexa el que vull amb aquest article. Quina és la cosa més vella que recordeu haver vist a la televisió? jo soc del 78, i em sembla que era ulisses 31, o el naranjito. Un parell de series mítiques que desde aquella epoca que no les he tornat a veure en la tv. Les heu vistes? les han repetit algun cop més desde aquells anys?

Com jo, aquesta pregunta ens la fem la tira de cops durant tota la vida, però per molts com jo, va haver-hi una vegada que va ser la més important: just acabat el cou (batxillerat pels d'ara), o la FP. Jo en aquell moment, tenia clarissim que volia estudiar el que m'agrades, que va ser la informàtica. Però quan per fi vaig poder entrar a la carrera vaig trovar tot de gent, que estava alla per motius ben diferents als meus...

Segur que haureu escoltat centenars de cops: com t'assembles al teu pare! te mare, quan era petita era igual que tu! Be, normalment quan et diuen frases com aquestes, és pel físic. Però no us ha passat mai, que veieu alguna manera de fer que no us agrada dels vostres pares o germans, algo que dieu: jo això no ho faria, i passat un temps actueu de la mateixa manera, que feu allò de la mateixa manera que feia el teu pare/mare. A mi m'ha passat, amb el meu pare i amb el meu germà. Quan el tema el transportes una generació, i arrives als avis, encara fa més por, preguntant-te si quan siguis gran acabaras així, que tant debó arrivem tots a aquella edat, però voldrem arrivar així?
Creieu que tot això és cosa de gens? jo crec que més és cosa d'educació, que encara que creiem que no ho faríem, se'ns queda de petits, i després nosaltres ho fem.

Ja fa uns quants dies que he tornat a classe, pero encara em trovo gent que em fa les típiques preguntes: de que t'has matriculat? que treballes encara? quan et queda? que tal va anar l'estiu? on vas anar? I a la que es diu les tipiques respostes: de poques assignatures; si, encara treballo; buff, no se quan em queda; vaig estar treballant fins juliol; enlloc.